Vilanova X. El Acetato de protóxido de talio en el tratamiento de las tiñas: estudios clínicos y experimentales. Premiá: Editorial Levantina; 1928.

És el tema de la seva tesi doctoral. Xavier Vilanova comenta que va iniciar l’especialitat cap a l’any 1924 al costat del seu pare i del Dr. Jaume Peyrí. Amb ells va començar a conèixer una de les malalties dermatològiques freqüents d’aquella època, com eren les tinyes i el seu tractament. Aleshores es pinzellava amb solucions alcohòliques de iode i àcid pícric, i s’utilitzava àlcalis i sabó. La depilació Roentgen i l’epilació manual amb la pinça de Bazin s’utilitzaven poc.

De finals de 1924 a inicis del 1926 va continuar els estudis a París, on observà que Sabouraud utilitzava amb èxit la depilació Roentgen, i es negava a emprar la depilació per sals de tali, per tòxiques i perilloses.

El professors Passini de Milà i Fiocco de Venècia van ser els primers en utilitzar l’acetat de protòxid de tali, amb bons resultats.
Vilanova explica en el llibre que estant en un país amb tinya i on el tractament amb raigs X estava en els seus inicis, es va decidir a estudiar la depilació per tali. Els primers assajos es realitzaren a l’Hospital Clínic amb el Prof. Peyrí, a l’Hospital Asil de Sant Joan de Deu, a l’Hospital de Nens Pobres i al dispensari de dermatologia de l’Institut Municipal de Beneficència. Els resultats foren acceptables: en dos mil pacients només es va produir un cas de mort, i la dosi era de 8-9 mil·ligrams per quilogram. Arriba a la conclusió que tot i considerar millor el tractament amb radioteràpia, en el nostre medi l’opció del tali seria prou adequada.

Vilanova, X. Estudio sobre el valor de la reacción de Vernes para la sífilis, comprendiendo mil sueros, seguidos de comentario clínico. Barcelona:[s.n.]; 1931.

Aquest treball de Xavier Vilanova el va fer junt amb J.M. Catasús, i es fa una anàlisi i valoració d’una reacció serològica de la sífilis, que fou descartada en el seu temps.

L’estudi sobre la serologia de la sífilis el va iniciar Vilanova en la seva estada a París entre 1924 i 1925. En aquella època estaven apareixent noves reaccions que volien millorar la fiabilitat de la de Wasserman. Mentre a Barcelona es feia la Wasserman, ell va estudiar la reacció d’A. Vernes a “l’Institute Prophilactique” de París. Abans d’ell Palau Bardia havia presentat una comunicació a la Societat Catalana de Dermatologia, referent a dita reacció. La reacció de Vernes finalment no fou acceptada pels metges de Barcelona.

Vilanova X. Las Leishmaniosis cutáneas: folleto para médicos. Madrid: Dirección General de Sanidad; 1945. (Colección de folletos para médicos, sobre temas de carácter sanitario ; 7)

Correspon al número 7 de la col·lecció de fulletons per a metges sobre temes de caràcter sanitari editats per la Direcció General de Sanitat.

La leishmaniosi seria un dels temes predilectes de Xavier Vilanova junt amb la terapèutica del càncer de pell i els angiomes i l’estudi de la lepra. En aquest fulletó exposa la seva experiència de deu anys estudiant la leishmània cutània. Presenta de forma didàctica les característiques de la leishmània cutània per orientar al metge general. Considera el botó d’orient o llunari com una forma clínica especial de la leishmània cutània. El febrer de 1936 descobreix el focus endèmic leishmaniòsic que rodejava Barcelona en un radi de menys de 20 quilòmetres i que presentà a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques. Ens diu que hi ha tres tipus de leishmània: 1. botó d’Orient o leishmània cutània del vell món, 2. la derman-leishamnoid per la leishmània donovani, i 3. la leishmània cutaneo-mucosa americana de la leishmània brasiliensis.