De la coca a la cocaïna/De la cocaïna als seus derivats sintètics 
Texto original en catalán:
“El medicament del mes” exposa una petita, però significativa, mostra d’anestèsics locals, la base dels quals és la cocaïna - el primer en la història de la terapèutica - i els seus derivats sintètics.
La Cocaïna
La seva excel·lent capacitat com anestèsic local - no exempta d’efectes secundaris greus, com l’habituació que n’és un dels més seriosos - es veu potenciada en associar-la a un vasoconstrictor com l’adrenalina.
De les especialitats que conserva la Medicateca amb la cocaïna com a principal component, se n'han triat tres:
Locosthetic:
Composició: clorhidrat de cocaïna; clorhidrat d’adrenalina.
Presentació: flascó multidosi de vidre. Caputxó de cautxú perforable.
Ús: injectable per a l’analgèsia dental i prevenció de les hemorràgies post extractives.
Colirio Collado: Composició: solució d’adrenalina; clorhidrat de cocaïna.
Presentació: flascó comptagotes.
Ús: tota classe de cures i intervencions oftalmològiques
Una especialitat digna de ser comentada tant per la complexitat de la composició com, sobretot, per la seva original i acurada presentació és: Estuche Oftálmico Cusí para la operación de la catarata
Presentació: Capsa contenint quatre petits tubs-xeringa de vidre, d’una sola aplicació, cadascun ple d’una pomada diferent
Composició:
Anestèsics locals de síntesi
L’ús generalitzat de la cocaïna com anestèsic local posà en evidencia la considerable variació de la susceptibilitat individual a la droga i la capacitat de la cocaïna d’induir greus manifestacions de toxicitat aguda.
Un cop coneguda l’estructura química de la molècula de cocaïna, s’inicià la recerca de substituts sintètics que, lliures dels seus efectes no desitjats, conservessin intacta la capacitat anestèsica. Filehne (1887) i Einhorn i Heinz, (1892), demostraren la capacitat de produir anestèsia local del grup benzoílic que es troba present a la cocaïna i en altres alcaloides. Tanmateix, fou la combinació de l’àcid benzoic amb els aminoalcohols la que proporcionà estructures moleculars amb propietats anestèsiques més intenses.
Dins del grup dels aminoalcohols, demostraren ser interessants els derivats de la sèrie de l’Ortoform. Poc solubles en aigua i solubles en lípids, per tant, poc absorbibles per a ser tòxics, aquest tipus d’aminoalcohols, inapropiats per a ser emprats en forma d’injectables, demostraren la seva utilitat com anestèsics d’ús tòpic. Un dels derivats més conegut d’aquesta sèrie és la Benzocaïna o Anestesina (ester etílic de l’àcid 4 aminobenzoic) obtinguda per Dunbar (1902). Aplicats en forma de polvoritzacions o en altres formes galèniques (comprimits, supositoris, ungüents), aquests anestèsics foren emprats en el tractament d’hemorroides, dolors dentals, faringitis, etc.
La Benzocaïna substituí definitivament la cocaïna quan aquesta fou inclosa en la llista de substàncies estupefaents. Una bona mostra la trobem en:
Pastilles Bonald cloro-boro sódicas con benzocaina
Pomada Anti-hemorroidal Nicolich: Composició: adrenalina, clorhidrat d’efedrina, àcid tànic, benzocaïna, òxid de zinc, mentol.
Encara avui es poden trobar a les farmàcies especialitats amb benzocaïna (Dentispray, Nani predental...)
Tanmateix, foren els esters derivats dels alcohols aminoterciaris els que proporcionaren un dels millors substituts de la cocaïna. L’any 1899, Einhorn sintetitzà la Procaïna (p-aminobenzoïldietilamino etanol) que, patentada amb el nom de Novocaïna, fou introduïda en clínica l’any 1905 per H. Braun. La Procaïna, d’acció anestèsica més fugaç i menys tòxica que la cocaïna i amb interessants propietats analgèsiques, ha esdevingut, fins aquest moment, un dels anestèsics locals més utilitzats en terapèutica. Novocaïna Suprarrenina: Composició: novocaïna, suprarrenina o adrenalina, sulfat potàssic, clorur sòdic.
Presentació i ús: injectables per a l’anestèsia dental
Sulfosalil: Composició: iodurs, hiposulfits,salicilat sòdic, novocaïna
Presentació: via intramuscular, mescla de dues ampul·les
Ús: antireumàtic
Linere: Composició: mentol, novocaïna, càmfora, essència de trementina, cloroform, salicilat de metil.
Presentació: liniment.
Ús: reumatisme, contractures.
Altres usos de la Procaïna
Administrada en forma de sals poc solubles, la procaïna es combinà amb penicil·lina G o altres antibiòtics per tal de formar dipòsits cristal·lins que retardin l’absorció del fàrmac.
Probablement, pels seus efectes analgèsics i antiarítmics, a la dècada dels seixanta, s’atribuïren a la procaïna propietats per combatre l’envelliment en potenciar l’activitat física, mental i sexual dels ancians (Serum de la juventut de la Dra. Aslan). Rolacilina: Composició: penicilina G procaïna, penicilina sòdica, dihidroestreptomicina.
Presentació: vial i ampul·la de dissolvent.
Clorhidrat de Procaïna: Presentació:preparat oficinal en ampul·les injectables. Per recordar que la Procaïna s’anomenava també Novocaïna, el farmacèutic va escriure a mà aquest sinònim sobre la capsa.
A la mateixa sèrie pertany l’Estovaïna (dimetilaminobenzoïl pentanol), sintetitzada per Fourneau (1904). Aquest científic la batejà amb el seu propi cognom (fourneau vol dir forn en francès) expressat en el mot anglès stove d’arrel grega. Anestesol Seny: Composició:estovaïna, cocaïna, adrenalina i blau de metilè. Presentació: ampul·les
Ús: anestèsic especial per a odontologia
La Lidocaina o Xilocaïna, (2-(dietilamina)-N-(2,6 dimetil fenil) acetamida) és un anestèsic local àmpliament usat tant per aplicació tòpica com injectable. Amb toxicitat similar a la Novocaïna, produeix una insensibilització de major durada i és efectiu sense necessitat de vasoconstrictor. La Lidocaïna és aconsellada per a administrar a aquells individus hipersensibles a l’adrenalina i a la Procaïna. Disolvente Tetralen: Composició: solució de Lidocaïna, com anestèsic local per evitar el dolor de la injecció.
Presentació: ampul·la de dissolvent per a l’especialitat antibiòtica Tetralen.
Si bé en general, els derivats sintètics tenien una activitat anestèsica menor que la cocaïna, també eren menys tòxics, més barats d’obtenir, químicament més estables i formaven solucions fàcils d’esterilitzar.
Iris Figuerola i Pujol (Museu de la Farmàcia Catalana)
Manuel Subirà i Rocamora (Fun. Concòrdia Farmacèutica)
Barcelona 1 de febrero del 2006
|
|
|
